D'octubre a març: cada setmana, una nova Crida.

110a CRIDA - La Bella i la Bèstia - Cupido i Psique (Apuleu)

EntradaAutor: La Quesis Data: ds. 21 oct. 2017, 11:50 pm

.
.


.
«Hi havia en una ciutat un rei i una reina. Van tenir tres filles, totes tres remarcables per la seva bellesa. Entre les tres, però, destacava la més jove, Psique. Era tan extraordinària la seva bellesa, tan esclatant, que la pobresa del llenguatge humà no era capaç d'expressar-la ni de lloar-la com mereixia. En resum, molts ciutadans i forasters que s'aplegaven en apassionada concurrència, atrets per la fama d'aquella visió sublim, la veneraven amb mostres d'adoració religiosa talment com si fos la mateixa deessa Venus. […]»

Vols respondre a la Crida d’aquesta setmana?

Escriu un text que compleixi amb les següents condicions:

Paraula obligatòria => Mira el vídeo per descobrir la paraula d’aquesta setmana (s’accepten variacions masculí/femení, singular/plural)
Minicrida (OPCIONAL) => Mira el vídeo per descobrir la minicrida opcional d’aquesta setmana
Extensió => 300 mots (tens un marge de +/- 100 mots per complir amb l’extensió: en cas de dubte utilitza el comptador de paraules de la web)
Termini => Des del dijous 30 de novembre a les 8 del vespre fins el dimecres 13 de desembre del 2017 a la mitjanit

Quan publiquis el text no t’oblidis de… Dir si vols participar a l’intercanvi de comentaris! Si t’hi apuntes, recorda de dir si prefereixes intercanviar comentaris «Somriure» o «Trencaclosques» :D

.
Avatar de l’usuari
La Quesis
Mestra teixidora de paraules
 
Entrades: 521
Membre des de: dj. 01 oct. 2015, 11:33 am
Bloc: Veure bloc (0)

No cal somniar

EntradaAutor: XusMas Data: dv. 01 des. 2017, 12:54 am

Ella devorava llibres. Gaudia ficant-se dins de les històries que emplenaven les seves pàgines. Per ella, qualsevol gènere era bo perquè l'autor sempre tenia coses a explicar i ella podia imaginar-les, acabar de donar-li forma i, a vegades, continuava la història. Els d'aventures, podien portar-la a increïbles llocs per explorar. Els de terror, la portaven a situacions que, a vegades, la feien tremolar. Si eren d'intriga, sempre tenien grans misteris per resoldre. I els d'amor, la feien viure romàntiques històries, així que eren els que més li agradaven. A vegades pensava que, justament pels dubtes que tenia sobre els seus pares i la seva relació, era el que feia que li agradessin tant les històries d'amor.

Havia crescut en un ambient familiar i càlid. Cada dia, quan el pare marxava de casa, els veia fer-se un petó i cada dia, quan el pare tornava a casa, també els veia fer-se un petó. En cada data assenyalada els veia complir amb les tradicions. Per Sant Valentí, un pastís i un regal. Per Sant Jordi, una Rosa i un llibre. Als aniversaris, inclús per l'aniversari de noces, un regal i un pastís. Per Reis, el tortell i els regals. Fins i tot, el dia del pare o el dia de la mare hi havia regals i el tradicional pastís. No discutien i sempre passejaven agafats de la mà. Ho feien tot junts, excepte quan el pare marxava a treballar però ella seguia sense tenir clar que encara s'estimessin.

Quasi sense adonar-se, havia passat l'any i ja estàvem al Desembre. Les fetes de Nadal eren les més difícils. Li agradaven molt però, com eren dates familiars, era quan més s'adonava que alguna cosa no estava bé. Ara que era més gran, ja tenia clar que els seus pares estaven junts per costum i pensava que potser per això li costava tenir una parella estable però quan el va conèixer, així, per casualitat, en la cua del cinema, va pensar que Cupido havia fet diana amb les seves fletxes. Per primer cop, sabia que a ella no li passaria com als seus pares. Tenia clar que una parella havia de cuidar-se. Veient als seus pares, sabia el que li caldria millorar perquè mai hagués de tornar a somniar amb l'amor.

COMENTARIS SOMRIURE :mrgreen: :mrgreen:
Xus
http://parlant-de-detalls.cat

Fiscalista i Auditora // Cronista i Bloguera.
Gràcies a VullEscriure m'he aficionat a escriure.
Encara estic esbrinant que sortirà de tot aixó!
Avatar de l’usuari
XusMas
Escriptor/a de VullEscriure
Escriptor/a de VullEscriure
 
Entrades: 95
Membre des de: dc. 23 març 2016, 5:55 pm
Bloc: Veure bloc (0)

Cotó de sucre

EntradaAutor: Jenni Data: dv. 01 des. 2017, 2:32 pm

Estic palplantada al davant de la parada dels ànecs. És la festa major del poble i els meus dos fills, encara menuts, senten devoció per pescar aquests animals de goma. I encara més per la recompensa que rebran un cop tinguin els deu exemplars col·locats de mala manera a dins de la cistella. Avui no els caldrà posar-se d’acord, perquè he pagat prou —exageradament, diria jo!— perquè cadascun d’ells triï el que li plagui. I per això tant la motxilla dels dibuixos de moda com l’arc amb un parell o tres de fletxes del plàstic més rudimentari que existeix ens acompanyaran cap a casa.

Mentre els sento riure, perquè un ànec se’ls escapa o perquè gairebé són ells els que es posen a dins de l’aigua, els narius se m’omplen d’una olor dolcíssima. Quins records que em venen a través d’aquesta aroma... Fa vint anys, quan jo només en tenia quinze, em vaig passejar per tot l’espai —que no era poc— que ocupaven les atraccions de la festa major amb un cotó de sucre entre les mans. Me’l va regalar ell, el meu primer amor, perquè quan em va veure com em brillaven els ulls davant d’aquell núvol dolç de color de pètal de rosa pàl·lida li va quedar clar quin era el meu desig.

Que plaent va ser tenir el tros de pal amb aquell bé de Déu que el coronava. Es menjava sol, i tot i així, mentre vam voltar per allà, els dos, agafats de la mà o per la cintura, no vaig tastar-ne ni un mos. Els seus llavis, que s’acostaven als meus infinitats de vegades cada minut, no m’ho van permetre. I jo estava tan cofada... Perquè sabia que aquella dolçor, aquell gust tan intens que desprenia, no es podia comparar a res. Només desitjava una cosa: que no s’acabés mai, que durés per sempre. Però de vegades no es pot tenir tot.

—Mama, mama, ens compres un cotó de sucre?

Les súpliques dels meus dos fills em tornen al davant de la parada dels ànecs. En altres ocasions els hagués dit que no era hora de menjar llaminadures, però avui soc incapaç de dir-los que no. Que gaudeixin, ara que poden, de la dolçor de la vida. Malauradament —perquè ho repeteixo: no es pot tenir tot— ja hi haurà temps per a l’amargor.

M'apunto als comentaris Somriure ;)
Jenni
Escriptor/a de VullEscriure
Escriptor/a de VullEscriure
 
Entrades: 98
Membre des de: ds. 22 oct. 2016, 5:48 am
Bloc: Veure bloc (0)

En temps d'estels

EntradaAutor: montserrat vilaró Data: dv. 01 des. 2017, 3:38 pm

EN TEMPS D´ESTELS

Regnava Cèsar August a Roma i Herodes en Jerusalem , ja veieu que fa molt de temps més de dos mil anys.
En aquell temps hi havia un noi que vivia a les muntanyes de Pèrsia, era un noi alt prim de cabell i ulls negres que sempre estava en el que solem dir núvols. El seu pare tenia més fills, però cap era com ell. Li agradava més mirar els estels, escoltar als vells de la tribu, que pasturar els ramats. En concret sovintejava una cova a la muntanya on un vell amb fama de bruixot i savi hi vivia. Amb ell estudiava el Cel i el vell que tenia ja molts anys un dia li va confessar , que havia vist com dues estrelles es van aproximar molt al signe de Peixos.. Li va explicar que segons uns textos antics que tenia, sorgiria aviat una nova estrella. Sols els de cor net la veurien, però si la seguien els portarien a on naixeria un nen, que seria l'enviat de Déu i que salvaria el món. Ella el guiaria, ell no ho podia fer, però si Nabart com es deia el noi, que era jove i tenia bones cames i que li portes una ofrena,.
- Quina va preguntar Nabart, jo no tinc res sóc pastor del meu pare i ell no és ric.
- Porta-li el que més estimis, li va dir el vell.
Nabart aquella nit no va dormir, pensava que era i va arribar a la conclusió que era la seva xicota la Leia, la seva cosina , era el seu tresor ..
Nabart va parlar amb la Leia ,li va explicar l´història , ella com que l´estimava molt el va creure i a la nit aprofita'n el son de la família varen marxar, sols portaven dos cavalls, una mica de roba i menjar eren esperits purs.
Aquella nit no varen veure res, però si la següent, una gran estrella amb cua brillava al cel. Però no van tenir sort, es van trobar amb una caravana de lladres , que al veure'ls pensant eren portadors d´or els van disparar. Una fletxa travessa el pit de la Leia i una altra al de Nabart, que si bé no varen arribar a Betlem, sí que veieren la llum i el portal, ja que uns àngels els hi transportaren.Foren els primers.
montserrat vilaró
Escriptor/a de VullEscriure
Escriptor/a de VullEscriure
 
Entrades: 21
Membre des de: dt. 29 març 2016, 1:00 pm
Bloc: Veure bloc (0)

Mar

EntradaAutor: Maria Data: dg. 03 des. 2017, 9:21 am

Va tensar l'arc. Inspirà profundament i tancà els ulls. La seva ment es va omplir amb la cara de la Mar.

Havien anat junts des de la guarderia. La princesa del barri. Era bonica i dolça perquè si. De petits anaven agafats de la ma cap a l'escola entre les rialles de les seves famílies. Poc a poc la Mar va anar canviant. A final de primària el canvi era evident, la princesa s'havia transformat en una nena obesa. Quan van començar l'ESO la Mar va perdre la dolçor. Els nens són cruels. De res servia explicar a la tutoria que hi ha malalties que no tenen tractament. Es va anar pansint. Només recuperava el somriure quan de camí a casa ell li explicava que havia començat a practicar el tir amb arc i tot fent el pallasso escenificava com de malament ho feia.
Un dia la Mar no va tornar a l'escola. No li contestava els whattsapp ni les trucades. A l'institut no els van donar cap explicació. Al final va preguntar als seus pares.
-La Mar està malalta- li van dir- L'han ingressada a l'hospital.
-Oh!- va exclamar entristit - La puc anar a visitar?
-De moment no, potser mes endavant...
Es va convertir en un nen solitari. Cada dia en entrar a classe fitava per si la veia, però era en va. La Mar mai hi era. El tir amb arc era la vàlvula d'escapament a la seva tristor. Mentre practicava imaginava les sagetes buscant la Mar i portant-li tot el seu amor. Fins que va arribar el dia que els van dir que la Mar era morta. No els van dir de què. Ni tan sols els van deixar anar als funerals. Aquell vespre a cop de plorar i pregar va aconseguir que els seus pares li diguessin la veritat.
-La Mar s'ha suïcidat.

Va expirar i mentre deixava anar la fletxa mormolà "va per tu Mar".
Mai una medalla d'or havia estat rebuda amb tant dolor.

Trencaclosques
maria@tietavarenu
Maria
Escriptor/a de VullEscriure
Escriptor/a de VullEscriure
 
Entrades: 41
Membre des de: dj. 27 abr. 2017, 8:47 pm
Bloc: Veure bloc (0)

Següent

Torna a: La Crida de la Setmana - Escriu

Qui està connectat

Usuaris navegant en aquest fòrum: No hi ha cap usuari registrat i 1 visitant

cron