Aquí trobaràs els enunciats amb les propostes per escriure de cada quinzena... Respon a la Crida: VullEscriure!

SEMIFINAL PRIMAVERA - 70a CRIDA - «Ametista»

EntradaAutor: Teresa Saborit Data: dg. 24 maig 2015, 11:50 am

Els escriptors es van afegir a la comitiva d’ombres i van entrar a la caverna. Les tenebres els van engolir i es van veure abocats a un túnel de pedres humides i relliscoses a on cada cop feia més i més calor.

En deomises anava al principi de tot, imaginant trobar-se amb un míting polític en qualsevol moment. La bt_yolanda la seguia a poca distància, esperant veure aparèixer una rateta de biblioteca embogida assedegada de llibres. La Laura era la tercera, tement que els esperits dels llibres s’haguessin enfadat amb ella. En Corneli Cordill, la Carme, la Cristinabcn28, el xaruga, en David Salsas, la Floral i en Pocatraça completaven l’encapçalament de la comitiva, amb la resta d’escriptors al seu darrere.

Apinyats els uns contra els altres, els escriptors van continuar avançant a les palpentes, entrebancant-se amb sortints de roca a cada passa i caient de quatre grapes una vegada rera l’altra. Després d’una estona caminant en silenci, els seus ulls van començar a distingir una llum lilosa al final del túnel.

— Estigueu alerta. Potser són «elles».

— Qui?

— No ho sé, les «elles» que ha dit el Drac Alat abans de marxar.

Els escriptors van continuar l’avenç fins al final de la gruta. El túnel que havien estat seguint es va anar eixamplant de mica en mica i finalment es va obrir en una sala més gran que un camp de futbol. Al centre de la sala, nou trons d’ametista semblaven refulgir amb llum pròpia, envoltades per un munt d’estàtues esculpides amb les mateixes pedres de color violaci: cavalls alats, robots inanimats plens de tecles i comandaments, l’esquelet d’un tiranosaure rex el cap del qual es perdia més enllà de les tenebres que amagaven el sostre de l’estança,…

Les ombres caminaven hipnotitzades fins als trons, deixaven al terra els llibres que havien estat carretejant i es fonien en l’ombra de proporcions goliàtiques que les esperava al mig de l’estança i que cada vegada es feia més i més gran.

— És l’ombra que va comandar el saqueig a la biblioteca!

L’ombra es va girar en sentir el crit de l’escriptor. L’escriptor que havia parlat va quedar glaçat en comprendre que aquella era l’única ombra de la sala que no semblava estar hipnotitzada.

— Vosaltres?! Què hi feu «vosaltres» aquí?! — va preguntar l’ombra mastegant el «vosaltres» com si la paraula li costés d’empassar.

— Hem vingut a recuperar els llibres!

— I les paraules! — va afegir un segon escriptor.

— Els llibres i les paraules? Els llibres i les paraules?! — va rugir l’ombra fent-se encara més i més gran —. Com us atreviu «vosaltres» a profanar aquest Palau amb les vostres exigències ridícules?!

La corrua d’ombres va quedar congelada en el seu lloc. A poc a poc, una a una, les ombres es van anar girant cap als escriptors.

— Correu! — van cridar els semifinalistes arrencant a córrer cap a la pila de llibres.



Continuarà…



* * *



Hem de recuperar els llibres sigui com sigui!

El tema de la semifinal és «Ametista». Només els semifinalistes de primavera poden participar a la semifinal. Només en deomises, en Corneli Cordill, la Laura, la Carme, la Cristinabcn28, el xaruga, la bt_yolanda, en David Salsas, la Floral i en Pocatraça poden córrer més ràpid que les ombres i recuperar els llibres abans no sigui massa tard!

Des d’ara i fins el pròxim dissabte 30 de maig, a les 4 de la tarda, teniu 350 paraules i una setmana de temps per respondre a la Crida (350 paraules és el límit màxim, en cas de dubte utilitzeu el comptador de paraules online que teniu a la web).

Els semifinalistes que participin a la semifinal guanyaran 40 minilletres.

Les votacions per decidir els campions de la semifinal de primavera estaran obertes 24 hores: des de les 5 de la tarda del dissabte fins a les 5 de la tarda del diumenge. El recompte oficial de les votacions es publicarà el diumenge al vespre.

Fes clic a les bases del 2n Torneig dels Escriptors per descobrir-ne tots els detalls.

Vols deixar de ser un escriptor «però»? Vols convertir-te en un escriptor «de debò»?



VullEscriure: Respon a la Semifinal de Primavera!
Avatar de l’usuari
Teresa Saborit
Fundadora
 
Entrades: 788
Membre des de: dl. 21 gen. 2008, 11:21 am
Bloc: Veure bloc (260)

Sempre t'he dut a la butxaca

EntradaAutor: Corneli Cordill Data: dl. 25 maig 2015, 8:46 pm

El President feia estona que havia abandonat l’americana. Suava. Duia la camisa arremangada i la corbata amb el nus a mig desfer. La connexió a internet fallava i les línies estaven saturades.
Just quan el secretari va entrar, el President es fregava les temples i tancava els ulls cansats. L’home va caminar de forma discreta amb la mirada clavada a la moqueta fins al mig de la sala.

- President, hem perdut. És imminent.

Els ulls del president van omplir-se del color de la ràbia i la por a parts iguals. Es va posar dret i mentre proferia un crit que naixia del fons del seu estómac va llençar, d’una braçada, els objectes de la taula. Damunt la moqueta, la fotografia del viatge a les Malvines i la ploma que li va regalar el seu pare compartien espai amb centenars de cartes i documents desclassificats.

La llum a l’habitació era escassa. L’exterior era ple d’un fum fosc i opac. Les explosions eren més properes i la llum pampalluguejava cada cop que l’edifici tremolava. El secretari, impacient, va tornar a parlar:

- L’avió és a punt. No pot esperar més.

Sense escoltar-lo, el president va asseure’s al terra amb l’esquena repenjada a la taula del despatx. Com un nen, va tapar-se les orelles i es va cargolar.

L’explosió va sonar més propera aquesta vegada i el secretari va fugir de la sala. La llum tenia poca intensitat. El president va treure’s de la butxaca una petita esfera d’ametista.

Amb la bola en una mà i el mòbil en l’altra, va intenta-ho per últim cop. Aquesta vegada hi havia senyal. Després de diversos tons, va saltar el contestador. Ara o mai, havia de parlar:

- Són els meus últims minuts a la terra i no puc deixar de pensar en tu. És irònic, oi? Tota la meva vida intentant fer-te fora dels meus pensaments i ara, que això s’acaba els has ocupat tots. Encara guardo l’ametista que em vas regalar l’únic Nadal en què he estat feliç. L’he dut sempre amb mi. Si pogués canviaria tantes coses...

L’explosió va tallar la comunicació.
Avatar de l’usuari
Corneli Cordill
Escriptor/a de VullEscriure
Escriptor/a de VullEscriure
 
Entrades: 234
Membre des de: dt. 06 gen. 2015, 6:24 pm
Bloc: Veure bloc (0)

Energia positiva

EntradaAutor: xaruga Data: dc. 27 maig 2015, 1:44 pm

El Lluís era un apassionat de la ufologia. Creia en els ovnis i estava convençut que en les piràmides d'Egipte i en les civilitzacions precolombines, hi havia intervingut sers d'altres planetes més avançats que nosaltres.

Delitós d'acumular coneixements, assistia als congressos de parapsicologia . Així anomenaven els adeptes a les reunions que tenien lloc arreu de l'estat, a fi de compartir noves experiències.

També s'estudiava l'efecte que tenien sobre les persones les energies positives i negatives i la influència de certs minerals en la captació d'aquestes energies.

Un mineral recomanat era l'ametista. Era de quars, de color lila, imprescindible per tal de neutralitzar l'energia negativa i gaudir d'una vida rica i saludable.

El Lluís comprà un tros d'ametista i el posà damunt del moble del menjador, convençut de les virtuts del mineral.

Les coses els anaven bé, a la família. Tenien salut, una bona feina i els nens creixien sans i estudiaven força. Què més podien desitjar? L'ametista, pensava el Lluís, somrient.

Un dia, el mineral aparegué partit per la meitat. El Lluís s'espantà. L'ametista, pensà, no havia pogut absorbir l'energia negativa que es generava a la casa i s'havia trencat. Ràpidament la va substituir pensant que així resoldria futurs i possibles problemes. Tot i així la intranquil·litat s'apoderà del Lluís. El cap d'uns dies, el seu fill, l'Antoni, caigué de la bicicleta i es trencà el canell. Li entrà pànic. Però n'hi va haver més. La seva dona, la Pilar, va perdre la feina. No hi havia dubtes, pensà que la casa estava plena d'energia negativa i que ni tan sols l'ametista podia neutralitzar-la. Donant-li voltes al problema, va caure en una depressió i es va veure obligat a demanar la baixa laboral.

Dinant amb la família, un dia, el Lluís comentà la situació. La protecció que els havia donat fins llavors l'ametista s'havia esvaït. L'energia negativa era tan forta que el mineral no l'havia pogut absorbir i es trencà. Llavors, la nena es posà a plorar. Papa, perdona'm, vaig ser jo qui va trencar l'ametista, sense voler. No t'ho vaig dir perquè no t'enfadessis.
Avatar de l’usuari
xaruga
Escriptor/a de VullEscriure
Escriptor/a de VullEscriure
 
Entrades: 99
Membre des de: dl. 01 oct. 2012, 8:53 am
Bloc: Veure bloc (0)

Curiositat d'adolescents

EntradaAutor: Laura Data: dc. 27 maig 2015, 2:14 pm

Recordo molt bé l'afer que vam protagonitzar la meva cosina i jo quan érem adolescents. L'avi era un arqueòleg famós, un explorador de ruïnes, i un dia ens va portar una ametista enorme.
Ell estava molt content, ja feia plans amb la pedra: que la faria tallar, que el seu cosí joier li faria unes joies, que també les podria vendre sols per la gent amant de les pedres miraculoses. Deia que portar un trosset d'ametista a sobre, o posar-la a sota del coixí, portava claredat a la ment, que purificava i regenerava els nivells de consciència, que calmava les passions, les emocions violentes i la rabia, etc.

Un dia que ens vam quedar soles, guardianes del castell, vam fer de les nostres. Per poc no va passar-ne una de grossa. Li vaig dir a la Carmeta que havia llegit que les ametistes amb la calor canviaven de color i que ho havíem de provar.
A casa teníem un forn gran, al soterrani, a on el pare hi coïa la terrissa que feia. Les parets feien més d'un metre. Vam posar l'ametista a dins el forn encès i vam anant augmentant la temperatura. Al principi la ametista era violeta. En arribar els 450 graus es va tornar groga. Als 500 el seu color era taronja fort (ametista cremada) i als 600 es va tornar molt "líquida".

Quan vam sentir el cotxe de la família, vam tancar de cop el forn, vam deixar la pedra a dins i vam tocar el dos cap a dormir. Ni tan sols vam pensar en el sopar (senyal de culpabilitat) .
Els pares i els avis de seguida van veure la trapelleria, crec que per la calor, el fum... Si ens atrapen, ens haguessin escalfat de valent.
L'avi deia que si érem boges, que volia recuperar la pedra amb irradiacions, però va quedar molt fotuda. Crec que amb aquelles temperatures hauria pogut explotar el forn, encendre la casa i que ens vam salvar de miracle. De totes maneres: a qui no li pot més la curiositat que el seny, algun cop a la vida?
Avatar de l’usuari
Laura
Escriptor/a de VullEscriure
Escriptor/a de VullEscriure
 
Entrades: 272
Membre des de: dv. 05 oct. 2012, 8:02 pm
Bloc: Veure bloc (0)

Suspès en el temps

EntradaAutor: David Salsas Data: dj. 28 maig 2015, 2:39 pm

Assegut al costat de la finestra, observo la decoració del petit restaurant del carrer Rec Comtal i en la paret de l’esquerra hi veig un rellotge gran, parat, les agulles immòbils, com si el temps estigues suspès en el temps.

Avui ha estat un dia especial. Avui he tornat amb la meva mare al barri on va viure, al barri on vaig néixer,.. d’això ja fa una pila d’anys. Avui he vist el balconet des d’on mirava amb enveja com, a plaça Sant Pere, jugaven els altres nens. Avui he vist la petita bodega on anàvem a comprar vi i barres de gel i a tornar les ampolles i els sifons buits. Avui he recordat la meva àvia, a qui acompanyava a l’església Evangèlica del carrer Tallers, on els nens del carrer m'insultaven .
Però la meva àvia ja no hi és, i a aquell petit marrec ja ni el conec.

Torno a mirar el rellotge i llavors, sobtadament, envoltat de records, d’agredolces sensacions oblidades, trec la meva petita llibreta vermella, - sí, vermella - i escric, de seguit, tal com raja, compulsivament, sense pensar el que s’espera de mi, sinó el que jo espero de mi mateix , sense formalismes que puguin encotillar o tallar el brollar dels meus sentiments.

I mentre escric i escric i escric, en aquest inesperat viatge iniciàtic, sento les paraules de la meva mare repetint fins a l’infinit la seva història, quan , ja de ben jove, va ser primera ballarina d’un ballet rus. I és llavors, quan entre Chopin, Tchakovsky i El Llac dels Cignes, recordo els temps en que col•leccionava cromos, cotxets, guixos de colors i minerals. Aquells minerals que guardava en una caixeta blava, plena a vessar de feldespats, mica, quars, pirites i ametistes que ni Déu sap on han anat a parar.

Un raig de sol entra pel finestral. Aixeco els ulls, miro el rellotge i escrit en lletres platejades en una de les parets del restaurant llegeixo:


“ TANT DE BO ENS HAGUÉSSIM CONEGUT ABANS “


I això és el que, apreciats lectors, us dic a tots!
Avatar de l’usuari
David Salsas
Escriptor/a de VullEscriure
Escriptor/a de VullEscriure
 
Entrades: 436
Membre des de: dv. 11 abr. 2014, 7:54 pm
Bloc: Veure bloc (0)

Següent

Torna a: La Crida de la Quinzena - Escriu

Qui està connectat

Usuaris navegant en aquest fòrum: No hi ha cap usuari registrat i 1 visitant

cron