Si vols aprendre a escriure: escriu. Aquest és el secret més ben guardat de qualsevol escriptor. Cada primer i tercer diumenge de mes... Respon a la Crida!

QUARANTA-QUATRENA CRIDA: «Febrer, el mes dels gats»

EntradaAutor: Teresa Saborit Data: dg. 02 feb. 2014, 2:05 pm

S'ha acabat el gener i el febrer ens dóna la benvinguda.

Totes les èpoques tenen la seva dita. I quina és la del febrer?

44a Crida: «Febrer, el mes dels gats»

Una història protagonitzada per un gat o amb un gat saltant de terrat en terrat com a simple secundari. Un text carregat de mirades felines o amb supersticions carregades de gats negrots. Mentre hi aparegui un gat, totes les opcions seran més que vàlides! :mrgreen:

Teniu 250 paraules i una setmana de temps per escriure el vostre text, des d'ara mateix i fins el pròxim dissabte 8 de febrer a la mitjanit!

Una vegada s'acabi el termini, no us oblideu de tornar a la web: tindreu una setmana de temps per criticar, com a mínim, un dels vostres companys (nosaltres us direm qui) i votar pel text que us sembli més ben escrit i el que més us agradi. Recordeu que si un autor no envia la seva crítica, serà exclòs del recompte de vots!

Vols deixar de ser un escriptor «però»? Vols convertir-te en un escriptor «de debò»?


Respon a la Crida: VullEscriure!


- -
Avatar de l’usuari
Teresa Saborit
Fundadora
 
Entrades: 788
Membre des de: dl. 21 gen. 2008, 11:21 am
Bloc: Veure bloc (260)

Sempre havia sigut així

EntradaAutor: sarareus Data: dl. 03 feb. 2014, 1:59 pm

Sempre havia sigut així. Jo l'esperava a casa impacient; assegut al sofà, guaitant per la finestra, comptant els vianants, les parelles que s'agafaven de la mà i la gent major que revivia històries a aquell banc marró de vorera. Ella tornava, sempre tard; em tocava el cap, em feia un parell de besos i anàvem a la cuina.

Aquell dia, va vindre tard. Molt tard. Molt més tard del que solia vindre. Quan va tornar no em va buscar... Ni em va acaronar el cap... Ni em va besar. No sabia que li passava i em vaig quedar observant-la tota la nit. L'endemà em vaig llepar a consciència per estar ben net -i això em va suposar una sèrie de boles de pèl que quasi m'ofeguen-. Absolutament res. Aquella seqüència es va repetir durant un mes: no s'atrevia ni a mirar-me.

Em sentia culpable. Sobrava a la seua vida, no li feia cap falta tenir-me al seu costat. Ho vaig descobrir la nit que em vaig apropar al llit i vaig jaure a la seua vora. Aquella nit, cap gest. Al matí següent, tampoc. Un dia vaig veure la finestra oberta, vaig eixir per desemboirar-me... i no vaig tornar més. Sé que mai m'ha buscat. De vegades arribe a la meua antiga casa caminant per les teulades... i la veig amb algú. Està feliç: ell és de la seua espècie i sé que li pot donar tot el que jo mai he pogut proporcionar-li.
sarareus
Escriptor/a de VullEscriure
Escriptor/a de VullEscriure
 
Entrades: 1
Membre des de: dl. 07 oct. 2013, 7:48 am
Bloc: Veure bloc (0)

Un animal lliure

EntradaAutor: xaruga Data: dl. 03 feb. 2014, 4:12 pm

Dormia sobre una biga travessera del tronat de casa. Un lloc inaccessible per qualsevol que no tingués l'agilitat d'ell.
Teniem, tambe,un gos a qui jo preferia perquè era dòcil i em demostrava afecte movent la cua i rentant -me mitja cara amb un cop de llengua. Ell no. D'afecte no en donava, més aviat, quan en voliase l'agafava, gairebé sense demar-lo. S'arrimava i refregava el seu cos per les cames fins que li posaves la mà al llom. Llavors aixecava la cua per tal de prolongar la caricia fins al final de l'extremitat.Tot i no ser l'afectuós que jo hagués desitjat, l'admirava. Era net i polit . Mai no va deixar rastre de les seues necessitats fisiològiques i sobretot : era lliure. No es venia, com el gos, per un bol de pinso. Si no li deixaves menjar se'l buscava. Ni tan sols el demanava. Com tot gran caçador era silenciós i tenia la virtut de la paciència. Era capaç d'esperar-se dies sencers al costat d'un forat on s'havia amagat un ratolí fins que sortia i l'empaitava. Resumin: era l'animal que més estimava malgrat no haver-ho reconegut mai.Potser perquè mai no va ser meu.
Avatar de l’usuari
xaruga
Escriptor/a de VullEscriure
Escriptor/a de VullEscriure
 
Entrades: 99
Membre des de: dl. 01 oct. 2012, 8:53 am
Bloc: Veure bloc (0)

Una oportunitat per en Tim

EntradaAutor: espilldaurat Data: dl. 03 feb. 2014, 5:33 pm

En Tim és el gat més veterà del refugi, ja fa gairebé tres anys que s'hi està després de ser trobat al carrer sol i prim. Els primers dies d'adaptació en aquell lloc desconegut per ell van ser durs: gairebé no menjava, es passava el dia acurrucat al seu cau i, quan les voluntàries del centre s'hi acostaven no es deixava tocar. Però mica en mica, i amb la paciència de totes les persones que l'atenien, en Tim va anar perdent la por, va anar agafant confiança i va començar a menjar la seva ració de pinso, acompanyada molts cops per alguna galeteta i, de tant en tant, algun tall de pernil. També es deixava acariciar i corria i saltava rera la seva joguina preferida, una pilota de tennis.
Durant aquests tres anys, en Tim ha conegut altres companys que, com ell, han estat rescatats del carrer:
la Mixeta, el Llamp, el Roc, la Bruna... són alguns dels companys amb qui ha compartit moments de jocs
i companyia. Però també ha vist com la majoria d'ells han anat marxant per gaudir d'una nova oportunitat en una llar.
En canvi en Tim passa desapercebut, tot i la seva mirada intensa i penetrant, el seu pèl blanc i lluent, tot i ser molt carinyós i juganer quan cal, encara no ha robat el cor de ningú. I a ell li encantaria trobar algú que li donés afecte, el mateix que ell vol donar. Potser algun dia apareixerà aquesta persona, aquest àngel amb qui compartir amor i felicitat per sempre.
Avatar de l’usuari
espilldaurat
Escriptor/a de VullEscriure
Escriptor/a de VullEscriure
 
Entrades: 43
Membre des de: dl. 03 feb. 2014, 11:42 am
Bloc: Veure bloc (0)

El meu gronxador

EntradaAutor: Llimona Data: dl. 03 feb. 2014, 8:28 pm

Vaig sortir corrents de l’escola, volia ser la primera d’arribar als gronxadors. No volia que els nens grans me’l prenguessin, necessitava aquell gronxador per a poder imaginar històries. Des de ben petita, cada dia havia seguit la mateixa rutina. Sortir de l’escola corrents, arribar al parc, seure al gronxador, al meu gronxador, i escriure milers d’històries sobre persones que m’hauria agradat ser. Però aquell dia em va ser difícil, ja que al arribar al parc, una noia una mica més gran que jo havia ocupat el meu gronxador. Un calfred em va recórrer la medul•la espinal No podia ser que el meu gronxador estigués ocupat per una nena que no fos jo. Vaig mantenir el cap fred i vaig pensar que no passava res per seure al banc del costat, i així ho vaig fer. No havia posat el cul a la fusta freda quan un gat negre com el carbó se’m va fregar per les cames. Mai m’havien agradat els gats, però aquell...aquell era diferent. Em va mirar als ulls durant uns segons i en ells hi vaig trobar reconfort. De cop, em va picar l’ullet i allò va ser la revelació. Em vaig aixecar i vaig córrer cap a casa. L’àvia; havia de buscar l’àvia. L’àvia; no sabia on era l’àvia. L’àvia no estava bé. L’àvia. Vaig entrar a casa i allí era ella, dormint plàcidament al sofà. Hauria pogut jurar que estava dormint, però vaig veure tota la família envoltant-la. Ningú mai li feia cas, només jo. Va ser la senyal, jo sabia que ella ja no hi era més. Vaig córrer cap al parc, tot buscant el gat negre que m’havia picat l’ullet de la manera que només l’àvia sabia fer. Allí seguia, elegant sobre el banc ple de pintades. Em vaig acostar a ella i es va deixar acariciar. El gat em va mirar fixament, em va tornar a picar l’ullet i va marxar amb la cua ben alta, elegant com sempre ella havia estat.
Llimona
Escriptor/a de VullEscriure
Escriptor/a de VullEscriure
 
Entrades: 9
Membre des de: dv. 31 gen. 2014, 8:55 pm
Bloc: Veure bloc (0)

Següent

Torna a: Torneig dels Escriptors de VullEscriure 2013-14

Qui està connectat

Usuaris navegant en aquest fòrum: No hi ha cap usuari registrat i 1 visitant

cron