USER_AVATAR
Teresa Saborit
Fundadora
 
Entrades: 788
Membre des de: dl. 21 gen. 2008, 11:21 am
Bloc: Veure bloc (240)
Arxius
- novembre 2017
Falta un mes i mig per Nadal!
   dj. 16 nov. 2017, 2:32 pm
Aquesta setmana… Toquem fusta!
   dj. 09 nov. 2017, 1:59 pm
Espectacular inici de temporada: 28 escriptors!
   dj. 02 nov. 2017, 12:38 pm

+ octubre 2017
+ juliol 2017
+ juny 2017
+ maig 2017
+ abril 2017
+ març 2017
+ febrer 2017
+ gener 2017
+ desembre 2016
+ novembre 2016
+ octubre 2016
+ juny 2016
+ abril 2016
+ març 2016
+ febrer 2016
+ gener 2016
+ desembre 2015
+ novembre 2015
+ octubre 2015
+ juliol 2015
+ juny 2015
+ maig 2015
+ abril 2015
+ març 2015
+ febrer 2015
+ gener 2015
+ desembre 2014
+ novembre 2014
+ octubre 2014
+ setembre 2014
+ agost 2014
+ juliol 2014
+ juny 2014
+ maig 2014
+ abril 2014
+ març 2014
+ febrer 2014
+ gener 2014
+ desembre 2013
+ novembre 2013
+ octubre 2013
+ setembre 2013
+ juliol 2013
+ juny 2013
+ maig 2013
+ abril 2013
+ març 2013
+ febrer 2013
+ gener 2013
+ desembre 2012
+ novembre 2012
+ octubre 2012
+ setembre 2012
Cercar blocs

Últimes 3 escenes!

Enllaç permanentAutor: Teresa Saborit Data: dg. 24 feb. 2013, 4:52 pm


Només queden tres escenes per completar l'«Escriu la teva aventura» i només queda una setmaneta curta per acabar el febrer. Si vols participar en el nostre petit projecte, envia'ns la teva escena com a resposta d'aquest missatge abans que s'acabi el mes!

Fes clic als fils que trobaràs a continuació per descobrir les escenes que ens falten per completar la història:

Fil 1 - Continua la pàgina 11 «Si utilitzes la màquina...»
Fil 2 - Continua la pàgina 5 «Si demanes informació...»
Fil 3 - Continua la pàgina 6 «Si els fas creure que acceptes...»

Recorda: màxim 500 paraules, abans que s'acabi el mes! Esperem la teva escena final, Cridaner :D
Teresa Saborit l’ha editat per darrera vegada el dia: dg. 24 feb. 2013, 4:58 pm, en total s’ha editat 1 vegada.

3 Commentaris Vist 2803 vegades
Commentaris

Fil 1 - Continua la pàgina 11 «Si utilitzes la màquina...»

Enllaç permanentAutor: Teresa Saborit Data: dg. 24 feb. 2013, 4:54 pm

El teu avi sempre ha estat el boig de la família. Va abandonar la teva àvia quan la teva mare només tenia dos anys i no se'n va saber res de res durant cinquanta anys. Tothom ja el donava per mort quan de sobte vas rebre una carta que et deia que era viu i que necessitava la teva ajuda. Al principi vas pensar que era obra d'un bromista i no en vas fer cas, però al cap de dues setmanes la curiositat ha pogut més que la cautela i has decidit agafar-te uns dies de vacances per anar-ho a investigar. A la carta hi havia l'adreça d'un mas situat a pocs quilòmetres de Ripoll. Has llogat un tot terreny i has pujat muntanya amunt. Fa poc que ha nevat, però les carreteres estan en bones condicions i has pogut arribar a la teva destinació sense problemes.

Baixes del cotxe i camines fins a la l'entrada. Truques una vegada amb el picaporta. Silenci. Dos cops. Tres cops. Quatre cops.

– Bon dia! – crides a ple pulmó.

Empenys el portal i descobreixes que no està tancat amb clau. Espies amb cautela a través de la porta oberta.

– Bon dia? Que hi ha algú? Avi?

L'interior del mas està a les fosques i és impossible distingir-hi un ós a tres passes. Estàs a punt d'entornar-te'n cap al cotxe quan sents un estrèpit de plats trencats i la veu d'un home que crida el teu nom. Encens la lot del mòbil i travesses el llindar. Una altra trencadissa i dues veus que discuteixen, la que t'ha cridat i una altra que tampoc no saps reconèixer. Les veus et guien fins a la cuina, però quan hi arribes només hi trobes una pila de plats trencats i una màquina plena de cables que treu fums pels quatre costats.

– Avi?

Ningú no et respon. T'acostes a la màquina. És metàl·lica, amb dues portes, més gran que una nevera i plena de bombetes de colors, amb un gran botó de color vermell i un rellotge circular de cinc busques: una per les hores, una altra pels minuts i tres més pels dies, els mesos i els anys. 4 de novembre de 1962, un quart de sis de la tarda, just el dia i l'hora en què va desaparèixer el teu avi. Al terra, al costat de la màquina, hi trobes un tros de paper i un missatge escrit a corre-cuita: «Segueix-me». És la lletra del teu avi.

– Si et penses que desapareixeràs com l'última vegada, vas molt equivocat! – crida una veu des de l'entrada.

Abans que puguis alçar-te per sortir a rebre el nouvingut, sents el soroll d'un tret d'escopeta que et glaça la sang a les venes.

– Et regalaré una perdigonada entre cella i cella! – amenaça la veu que ha entrat al mas i que cada vegada és més a prop de la cuina –. Aquí no ens agraden els lladres!

Què fas?


* * *

Fas una trucada d'emergència amb el mòbil...

Marques tan ràpid com pots, però no hi ha senyal. Abans que te'n puguis adonar, notes l’escopeta rere el teu cap i veus un home amb una pistola per la finestra, apuntant cap a tu. L’home de la pistola entra a la casa i t’obliguen a seure en una cadira de la cuina. Et demanen què fas allà i els expliques la veritat.

– Lamentem que les coses siguin d’aquesta manera – diu un dels homes –. Em dic Alexandre.

– Jo Miquel – diu l’altre –. El teu avi va morir fa molt de temps.

– Però la nota està escrita per ell i és recent – dius tu.

– Depèn del que tu entenguis per recent. Allò que veus allà és una màquina del temps. Has trobat la nota a prop de la màquina, oi?

– Sí.

– Segurament ha entrat pel portal. Un corrent d’aire pot portar un paper a través de qualsevol porta. No té perquè anar dirigida a tu.

– I la carta que sí ho anava?

– Segurament la va escriure en el passat i va demanar a algú que te l’enviés. Ell deuria creure que podria viatjar fins avui per veure’t. El problema és que el teu avi va morir en un accident just després de la creació de la porta. És físicament impossible que ell pugui viatjar en el temps per estar aquí avui.
Hi ha moltes coses que no t’agraden en tota aquella història. I si el teu avi es trobés en perill? I si tot són mentides? Millor esbrinar més coses.

– Per a què utilitzeu la màquina del temps?

– Bàsicament hem creat una associació que es dedica a donar asil a gent que han estat molt famosos i necessiten fugir de la seva línia temporal. Tot el nostre poble està format per gent famosa del passat – diu l’Alexandre.

– Costa molt de creure, oi? – diu en Miquel.

– Sí. Em costa molt de creure – dius tu.

– Vols treballar per a nosaltres?


* * *

Acceptes l'oferta...

Cada cop tens més clar que si en vols treure l’entrellat i trobar al teu avi, els hauràs de seguir la beta. Així doncs, impulsiu de mena com ets, acceptes la proposta.

‒ Sembla interessant el vostre projecte, m’hi apunto.

Notes com tots dos es dediquen una mirada, poc dissimulada, de satisfacció que no et fa gens de gràcia.

L’Alexandre et pica amigablement l’espatlla mentre en Miquel et parla.

‒ Ens anirà molt bé la teva ajuda. La nostra associació cada cop és més coneguda i tenim molta feina. Ara bé, d’això no n’ha de saber res ningú.

‒ És clar, ja m’ho penso.

Notes com de sobte la mà amigable que es recolza a la teva esquena es converteix en una urpa que t’acosta fermament al rostre de l’Alexandre.

‒ Si en dius alguna cosa, hauràs begut oli.

Tens la sensació que l’oli ja te l’has begut només arribar al mas i descobrir la màquina.

‒ No pateixi, sóc molt discret jo.

L’Alexandre et deixa anar i en Miquel, fent de poli bo, et somriu.

‒ Molt bé doncs, ara ja està tot aclarit.

Penses ràpidament la manera de quedar-te sol amb la màquina, és la única manera de trobar al teu avi. Però en Miquel i l’Alexandre no et deixaran acostar-t’hi, n’estàs segur.

‒ Farem un viatge d’aquests?

‒ No – diu l’Alexandre – però aviat en faràs un, estigues ben segur.

‒ Ara vindràs amb nosaltres i et posarem al corrent de tot.

En Miquel, tot i mostrar-se amable, no et dóna gaire més confiança que l’Alexandre. Et comences a posar nerviós.

‒ D’acord, us seguiré amb el cotxe.

‒ No, el cotxe el deixaràs aquí. No pateixis que estarà segur.

Estàs nerviós.

‒ Però, és que...

‒ Ja has sentit al Miquel. Anem, que es fa tard i tenim feina.

Molt nerviós.

Et conviden a sortir de la cuina i sense saber com, en un ràpid registre visual detectes una mà de morter enorme i contundent damunt del marbre, i, afortunadament, et queda a prop. En un moment en el que els dos homes et donen l’esquena, aprofites per agafar-la i colpejar a l’Alexandre que cau a terra estabornit. En Miquel es gira immediatament.

‒ Però què fas?

En Miquel mira de treure’s la pistola però agafes una cadira i el colpeges, aconseguint que l’arma li caigui de les mans. El tornes a colpejar fins que cau al terra, sense sentit, al costat de l’Alexandre.

Deixes caure la cadira i notes com et tremolen les cames i el cor sembla que hagi de sortir disparat del teu pit.

Comproves, una mica alleugerit, que els dos homes encara respiren.


* * *

Neteges les empremtes...

Comences a esborrar les teves empremtes digitals de la cuina, quan sents un soroll que ve de la màquina. Et gires i veus el teu avi, igual de jove que quan va abandonar l’àvia i la mare, que surt de la màquina amb una ferida de bala. Sabies que et mentien!

– T’he vingut a buscar – et diu –. Vine amb mi. Ràpid!

T’agafa pel braç i t’estira cap a la màquina.

– No! – dius sense pensar –. Has d’anar a un hospital!

– No ens podem quedar en aquesta línia temporal amb ells dos.

– Per què no?

– Els has dit qui ets?

– Sí.

– Llavors, anem on anem sabran com trobar-nos! Has de viatjar en el temps amb mi i impedir que em matin! És l’única manera!

Just en aquell moment, el teu avi cau inconscient en els teus braços i l’Alexandre i el Miquel comencen a despertar-se.


* * *

Utilitzes la màquina del temps...

Agafes el teu avi i us fiqueu tots dos a la màquina del temps. No saps com va, però te la jugues i prems el botó que creus que la posa en marxa. Sembla que no passa res.
Treus el cap per la porta de la màquina i veus la cuina canviada. Les dues persones que hi havia lligades a una cadira ja no hi són. En el seu lloc hi ha un home estirat en el terra. Sembla mort per culpa d’un tret. Treus el teu avi de la màquina i el deixes estirat al costat de l’altre home. Intentes fer una trucada amb el mòbil però no tens cobertura. Just en aquell moment, entren per la porta una dona que tampoc coneixes amb dos guàrdies civils.

– Ja els hi deia que havia sentit trets! – diu la dona.

Què fas?


Continua la teva aventura!

.
Teresa Saborit l’ha editat per darrera vegada el dia: dg. 24 feb. 2013, 5:02 pm, en total s’ha editat 1 vegada.
USER_AVATAR
Teresa Saborit
Fundadora
 
Entrades: 788
Membre des de: dl. 21 gen. 2008, 11:21 am
Bloc: Veure bloc (240)

Fil 2 - Continua la pàgina 5 «Si demanes informació...»

Enllaç permanentAutor: Teresa Saborit Data: dg. 24 feb. 2013, 4:56 pm

El teu avi sempre ha estat el boig de la família. Va abandonar la teva àvia quan la teva mare només tenia dos anys i no se'n va saber res de res durant cinquanta anys. Tothom ja el donava per mort quan de sobte vas rebre una carta que et deia que era viu i que necessitava la teva ajuda. Al principi vas pensar que era obra d'un bromista i no en vas fer cas, però al cap de dues setmanes la curiositat ha pogut més que la cautela i has decidit agafar-te uns dies de vacances per anar-ho a investigar. A la carta hi havia l'adreça d'un mas situat a pocs quilòmetres de Ripoll. Has llogat un tot terreny i has pujat muntanya amunt. Fa poc que ha nevat, però les carreteres estan en bones condicions i has pogut arribar a la teva destinació sense problemes.

Baixes del cotxe i camines fins a la l'entrada. Truques una vegada amb el picaporta. Silenci. Dos cops. Tres cops. Quatre cops.

– Bon dia! – crides a ple pulmó.

Empenys el portal i descobreixes que no està tancat amb clau. Espies amb cautela a través de la porta oberta.

– Bon dia? Que hi ha algú? Avi?

L'interior del mas està a les fosques i és impossible distingir-hi un ós a tres passes. Estàs a punt d'entornar-te'n cap al cotxe quan sents un estrèpit de plats trencats i la veu d'un home que crida el teu nom. Encens la lot del mòbil i travesses el llindar. Una altra trencadissa i dues veus que discuteixen, la que t'ha cridat i una altra que tampoc no saps reconèixer. Les veus et guien fins a la cuina, però quan hi arribes només hi trobes una pila de plats trencats i una màquina plena de cables que treu fums pels quatre costats.

– Avi?

Ningú no et respon. T'acostes a la màquina. És metàl·lica, amb dues portes, més gran que una nevera i plena de bombetes de colors, amb un gran botó de color vermell i un rellotge circular de cinc busques: una per les hores, una altra pels minuts i tres més pels dies, els mesos i els anys. 4 de novembre de 1962, un quart de sis de la tarda, just el dia i l'hora en què va desaparèixer el teu avi. Al terra, al costat de la màquina, hi trobes un tros de paper i un missatge escrit a corre-cuita: «Segueix-me». És la lletra del teu avi.

– Si et penses que desapareixeràs com l'última vegada, vas molt equivocat! – crida una veu des de l'entrada.

Abans que puguis alçar-te per sortir a rebre el nouvingut, sents el soroll d'un tret d'escopeta que et glaça la sang a les venes.

– Et regalaré una perdigonada entre cella i cella! – amenaça la veu que ha entrat al mas i que cada vegada és més a prop de la cuina –. Aquí no ens agraden els lladres!

Què fas?


* * *

Fas una trucada d'emergència amb el mòbil...

Marques tan ràpid com pots, però no hi ha senyal. Abans que te'n puguis adonar, notes l’escopeta rere el teu cap i veus un home amb una pistola per la finestra, apuntant cap a tu. L’home de la pistola entra a la casa i t’obliguen a seure en una cadira de la cuina. Et demanen què fas allà i els expliques la veritat.

– Lamentem que les coses siguin d’aquesta manera – diu un dels homes –. Em dic Alexandre.

– Jo Miquel – diu l’altre –. El teu avi va morir fa molt de temps.

– Però la nota està escrita per ell i és recent – dius tu.

– Depèn del que tu entenguis per recent. Allò que veus allà és una màquina del temps. Has trobat la nota a prop de la màquina, oi?

– Sí.

– Segurament ha entrat pel portal. Un corrent d’aire pot portar un paper a través de qualsevol porta. No té perquè anar dirigida a tu.

– I la carta que sí ho anava?

– Segurament la va escriure en el passat i va demanar a algú que te l’enviés. Ell deuria creure que podria viatjar fins avui per veure’t. El problema és que el teu avi va morir en un accident just després de la creació de la porta. És físicament impossible que ell pugui viatjar en el temps per estar aquí avui.
Hi ha moltes coses que no t’agraden en tota aquella història. I si el teu avi es trobés en perill? I si tot són mentides? Millor esbrinar més coses.

– Per a què utilitzeu la màquina del temps?

– Bàsicament hem creat una associació que es dedica a donar asil a gent que han estat molt famosos i necessiten fugir de la seva línia temporal. Tot el nostre poble està format per gent famosa del passat – diu l’Alexandre.

– Costa molt de creure, oi? – diu en Miquel.

– Sí. Em costa molt de creure – dius tu.

– Vols treballar per a nosaltres?

* * *

Demanes informació...

– Com podeu demanar-me que treballi per a vosaltres si no sé qui sou, ni si és veritat tot això que em dieu? I per què aneu armats? Per què heu disparat? Quin benefici hi treu aquesta associació de donar asil als famosos? I vosaltres, què en traieu de tot això? Com sabeu que el meu avi és mort?

– Escolta amb atenció. L'asil que la nostra associació dóna als famosos que ens ho demanen, no és pas gratuït. Ells, paguen una quantitat per desaparèixer temporalment i nosaltres ens encarreguem d'enviar la gent mitjançant la màquina a l'any que ens demanen. Som una mena d'empleats que, per la nostra tasca, percebem un salari. Un salari generós si se'm permet dir-ho. No fem res il·legal, tenim permís d'arma i si de vegades la utilitzem és per espantar tafaners i lladregots que sovint ronden per aquí. Sabem que el teu avi va morir d'accident, perquè a la Central no els passa res per alt i nosaltres estem informats perquè tenim accés a la base de dades del seu ordinador i ens assabentem del contingut de qualsevol expedient.

– Acceptaria gustós la vostra proposta si em permetéssiu buscar el meu avi amb l'ajut de la màquina del temps.

– Ja t'he dit que és mort.

– Ja ho sé. És mort ara, però no ho era l'any 1962 quan va desaparèixer.

– Si el trobessis, el podries identificar?

– Tinc una fotografia que es fa fer just abans de marxar de casa.

– No hi ha precedents que un empleat utilitzi la màquina per assumptes personals, però no diu enlloc que ho tinguéssim prohibit. En tot cas hauria de ser amb determinades condicions.

– Quines condicions?

– Pots pagar 50.000 euros com qualsevol client i et traslladem a l'any que vulguis. És clar que també tens l'opció d'anar-hi gratis.

– I què s'ha de fer per anar-hi sense pagar?

– Nosaltres tenim controlats tots el clients que van ser traslladats mitjançant la màquina del temps a una altra època. De manera que podem fer-los tornar al termini del temps estipulat o bé, abans, si ells ens ho demanen. En aquest últim cas han de prémer un petit comandament i la màquina els fa tornar automàticament. L'any passat, el nostre enginyer, Joan Fontanals, inventor de la màquina, es va traslladar a l'any 2004 i no ha tornat. Vull dir que no ha demanat de tornar i nosaltres hem estat incapaços de rescatar-lo. Pot ser que li hagi passat alguna cosa i no ens hem assabentat. Si tu el vas a buscar i el portes, o bé t'assabentes del què li ha passat, et deixarem anar a buscar el teu avi gratuïtament. Aquesta és la seva fotografia. Què decideixes?


Continua la teva aventura!

.
Teresa Saborit l’ha editat per darrera vegada el dia: dg. 24 feb. 2013, 5:03 pm, en total s’ha editat 1 vegada.
USER_AVATAR
Teresa Saborit
Fundadora
 
Entrades: 788
Membre des de: dl. 21 gen. 2008, 11:21 am
Bloc: Veure bloc (240)

Fil 3 - Continua la pàgina 6 «Si els fas creure que acceptes...»

Enllaç permanentAutor: Teresa Saborit Data: dg. 24 feb. 2013, 4:57 pm

El teu avi sempre ha estat el boig de la família. Va abandonar la teva àvia quan la teva mare només tenia dos anys i no se'n va saber res de res durant cinquanta anys. Tothom ja el donava per mort quan de sobte vas rebre una carta que et deia que era viu i que necessitava la teva ajuda. Al principi vas pensar que era obra d'un bromista i no en vas fer cas, però al cap de dues setmanes la curiositat ha pogut més que la cautela i has decidit agafar-te uns dies de vacances per anar-ho a investigar. A la carta hi havia l'adreça d'un mas situat a pocs quilòmetres de Ripoll. Has llogat un tot terreny i has pujat muntanya amunt. Fa poc que ha nevat, però les carreteres estan en bones condicions i has pogut arribar a la teva destinació sense problemes.

Baixes del cotxe i camines fins a la l'entrada. Truques una vegada amb el picaporta. Silenci. Dos cops. Tres cops. Quatre cops.

– Bon dia! – crides a ple pulmó.

Empenys el portal i descobreixes que no està tancat amb clau. Espies amb cautela a través de la porta oberta.

– Bon dia? Que hi ha algú? Avi?

L'interior del mas està a les fosques i és impossible distingir-hi un ós a tres passes. Estàs a punt d'entornar-te'n cap al cotxe quan sents un estrèpit de plats trencats i la veu d'un home que crida el teu nom. Encens la lot del mòbil i travesses el llindar. Una altra trencadissa i dues veus que discuteixen, la que t'ha cridat i una altra que tampoc no saps reconèixer. Les veus et guien fins a la cuina, però quan hi arribes només hi trobes una pila de plats trencats i una màquina plena de cables que treu fums pels quatre costats.

– Avi?

Ningú no et respon. T'acostes a la màquina. És metàl·lica, amb dues portes, més gran que una nevera i plena de bombetes de colors, amb un gran botó de color vermell i un rellotge circular de cinc busques: una per les hores, una altra pels minuts i tres més pels dies, els mesos i els anys. 4 de novembre de 1962, un quart de sis de la tarda, just el dia i l'hora en què va desaparèixer el teu avi. Al terra, al costat de la màquina, hi trobes un tros de paper i un missatge escrit a corre-cuita: «Segueix-me». És la lletra del teu avi.

– Si et penses que desapareixeràs com l'última vegada, vas molt equivocat! – crida una veu des de l'entrada.

Abans que puguis alçar-te per sortir a rebre el nouvingut, sents el soroll d'un tret d'escopeta que et glaça la sang a les venes.

– Et regalaré una perdigonada entre cella i cella! – amenaça la veu que ha entrat al mas i que cada vegada és més a prop de la cuina –. Aquí no ens agraden els lladres!

Què fas?


* * *

Fas una trucada d'emergència amb el mòbil...

Marques tan ràpid com pots, però no hi ha senyal. Abans que te'n puguis adonar, notes l’escopeta rere el teu cap i veus un home amb una pistola per la finestra, apuntant cap a tu. L’home de la pistola entra a la casa i t’obliguen a seure en una cadira de la cuina. Et demanen què fas allà i els expliques la veritat.

– Lamentem que les coses siguin d’aquesta manera – diu un dels homes –. Em dic Alexandre.

– Jo Miquel – diu l’altre –. El teu avi va morir fa molt de temps.

– Però la nota està escrita per ell i és recent – dius tu.

– Depèn del que tu entenguis per recent. Allò que veus allà és una màquina del temps. Has trobat la nota a prop de la màquina, oi?

– Sí.

– Segurament ha entrat pel portal. Un corrent d’aire pot portar un paper a través de qualsevol porta. No té perquè anar dirigida a tu.

– I la carta que sí ho anava?

– Segurament la va escriure en el passat i va demanar a algú que te l’enviés. Ell deuria creure que podria viatjar fins avui per veure’t. El problema és que el teu avi va morir en un accident just després de la creació de la porta. És físicament impossible que ell pugui viatjar en el temps per estar aquí avui.
Hi ha moltes coses que no t’agraden en tota aquella història. I si el teu avi es trobés en perill? I si tot són mentides? Millor esbrinar més coses.

– Per a què utilitzeu la màquina del temps?

– Bàsicament hem creat una associació que es dedica a donar asil a gent que han estat molt famosos i necessiten fugir de la seva línia temporal. Tot el nostre poble està format per gent famosa del passat – diu l’Alexandre.

– Costa molt de creure, oi? – diu en Miquel.

– Sí. Em costa molt de creure – dius tu.

– Vols treballar per a nosaltres?

* * *

Els fas creure que acceptes...

Reacciones ràpid, ets un bon professional.

– Accepto l'oferta – els dius abans que s'ho repensin i els segueixes la corrent, és el millor –. Oh! Vénen del futur de veritat? A mi sempre m'ha interessat aquest tema. I tenen una màquina del temps i tot! Quina il·lusió! Mai havia vist una màquina del temps, qui l'ha fabricat? Com funciona? Me la puc mirar més bé?

– Buenooo!! Prou de xerrameca! – espetega un dels homes –. Et vols unir a nosaltres sense fer preguntes sí o no?

– Sí!! És clar que accepto l'oferta, m'agrada molt la ciència-ficció. Així puc investigar tota la historia del meu avi.

– Això de cap manera – exclama l'altre –, el teu avi és mort i prou i no et volem sentir parlar més d'aquest tema.

Penses que aquests fan servir l'aparell per raptar gent gran adinerada i quedar-se els seus estalvis. Tens una esgarrifança i no pots evitar que se't posi la pell de gallina en pensar amb la sort del teu avi. Has escollit l'opció correcta en acceptar l'oferta d'aquest parell de "granujas", no saben amb qui estan tractant, penses que te n'has sortit prou bé, que t'han pres per un babau i això et dóna avantatge.

Els dos homes marxen a comprar segons et diuen (tot i que en realitat pot ser qualsevol cosa il·legal) i et deixen tot sol a la casa, ara ja ets un de la banda. Ràpidament (massa ràpid penses més tard) comences a investigar. Si és la casa del teu avi hi ha d'haver alguna pista. Quan ho tens tot desendreçat, s'obre la porta de cop i apareix un dels homes a l'entrada.

– Què coi fas noi? – li sents a dir.

Et sobreposes ràpid de l'espant i amb sang freda t'acostes a l'home.

– Busco aspirines – li dius –, tinc mal de cap.


Continua la teva aventura!

.
Teresa Saborit l’ha editat per darrera vegada el dia: dg. 24 feb. 2013, 5:03 pm, en total s’ha editat 1 vegada.
USER_AVATAR
Teresa Saborit
Fundadora
 
Entrades: 788
Membre des de: dl. 21 gen. 2008, 11:21 am
Bloc: Veure bloc (240)

Qui està connectat

Usuaris registrats: La Quesis

cron