USER_AVATAR
Teresa Saborit
Fundadora
 
Entrades: 788
Membre des de: dl. 21 gen. 2008, 11:21 am
Bloc: Veure bloc (240)
Arxius
- novembre 2017
Falta un mes i mig per Nadal!
   dj. 16 nov. 2017, 2:32 pm
Aquesta setmana… Toquem fusta!
   dj. 09 nov. 2017, 1:59 pm
Espectacular inici de temporada: 28 escriptors!
   dj. 02 nov. 2017, 12:38 pm

+ octubre 2017
+ juliol 2017
+ juny 2017
+ maig 2017
+ abril 2017
+ març 2017
+ febrer 2017
+ gener 2017
+ desembre 2016
+ novembre 2016
+ octubre 2016
+ juny 2016
+ abril 2016
+ març 2016
+ febrer 2016
+ gener 2016
+ desembre 2015
+ novembre 2015
+ octubre 2015
+ juliol 2015
+ juny 2015
+ maig 2015
+ abril 2015
+ març 2015
+ febrer 2015
+ gener 2015
+ desembre 2014
+ novembre 2014
+ octubre 2014
+ setembre 2014
+ agost 2014
+ juliol 2014
+ juny 2014
+ maig 2014
+ abril 2014
+ març 2014
+ febrer 2014
+ gener 2014
+ desembre 2013
+ novembre 2013
+ octubre 2013
+ setembre 2013
+ juliol 2013
+ juny 2013
+ maig 2013
+ abril 2013
+ març 2013
+ febrer 2013
+ gener 2013
+ desembre 2012
+ novembre 2012
+ octubre 2012
+ setembre 2012
Cercar blocs

«Si us trobeu amb una musa... Fugiu!» (Tere SM)

Enllaç permanentAutor: Teresa Saborit Data: dg. 30 set. 2012, 2:20 pm

Publicat originalment el 8 de juliol del 2012


Avui us parlaré com a sòcia i fundadora de la lliga d'artistes «anti-espera-de-la-musa»: si us trobeu amb una musa... Fugiu! Aquesta és la norma bàsica d'autoprotecció. No us fieu del seu rostre beatífic, no us deixeu engalipar pels seus cants de sirena, no la seguiu encara que prometi guiar-vos fins al pou de de les idees sense fi! Tot és una trampa.

Jo vaig caure en el seu engany, una vegada, fa molt i molt de temps, quan jo tot just era un nadó i ella ja era una bruixa immortal sense entranyes. Al principi, la nostra relació va ser com un conte de fades. Hauríeu d'haver vist els dibuixos que feia a pàrvuls! En aquella època en què la canalla no fa més que gargots de colors, jo ja sabia representar a la perfecció la via làctia amb totes i cadascuna de les seves estrelles. Les professores es quedaven amb la boca oberta. A primària vaig començar a destacar per les meves dots com a pianista i a secundària combinava els exàmens amb gires internacionals de claqué. La de països que vaig conèixer!

El conte es va trencar en mil bocins el dia que em va picar el virus de l'escriptura. A la musa allò li va semblar una ofensa imperdonable. Ella que m'havia ajudat a fer-me un nom com a dibuixant, pianista i ballarina! Ella que m'ho havia donat tot sense demanar res a canvi! Com li podia estar fent una cosa com aquella... A ella! I va desaparèixer.

Més endavant vaig descobrir que les muses no dominen totes les arts, només unes quantes, que cadascuna té les seves àrees d'influència i que els mestres del destí els paguen un tant per cada ànima que tenen en nòmina, un tant bastant sucós. El dia que la meva musa va desaparèixer, però, jo no en sabia res de res de tots aquells negocis i em vaig quedar com s'hauria quedat qualsevol en la meva situació: amb un pam de nas. Tot el què m'havia donat va desaparèixer amb ella. Em vaig descobrir incapaç de dibuixar ni una simple rodona al cul d'un got, cada vegada que tocava el piano sonava com si estigués matant un ramat de gats i els meus nous passos de claqué no haurien servit ni com a dansa de la pluja en temps de sequera.

Desesperada, sola i abandonada, vaig agafar un foli en blanc i vaig començar a escriure, a raig fet, sense preocupar-me ni per l'ortografia ni la gramàtica, menjant-me punts i comes, ofegant-me a cada nova frase per la falta d'aire. Em vaig despertar a l'hospital tres dies més tard: havia caigut fulminada per una lipotímia i m'havia esberlat el cap en la caiguda. Com que m'havien hagut d'operar a vida o mort, van considerar que la meva història de la musa no era més que un efecte secundari de l'anestèsia. Quan em van donar l'alta i em vaig poder tornar a encarar al foli al blanc, ho vaig fer ben armada amb una gramàtica i un diccionari catalans acabats d'adquirits.

Des de llavors, escric. He guanyat algun premi, he publicat algun relat... Un dia guanyaré el Nobel. Musa, siguis a on siguis: a qui se li acudeix regalar un do pel claqué a una escriptora?!

[Article publicat per Tere SM al setmanari «Osona Comarca» (05/07/2012)]

0 Commentaris Vist 1739 vegades

Qui està connectat

Usuaris registrats: No hi ha cap usuari registrat

cron